MUCHACHADA NUI

A La 2. Cada dimecres a les 23:30 o encara millor:
http://muchachadanui.rtve.es/

UN MANIQUÍ QUE DISTREU...

Mira't la foto 5 segons... tanca els ulls i respon la següent pregunta: "De quin color és el biquini?"

Una paperera de Brooklyn

TENS UN MINUT?

Parlo des d'una posició de respecte total a qualsevol causa que mereixi ser respectada.
Em fot un pal tremendo cada vegada que, quan camino pel carrer, em ve un tio de Greenpeace, Intermón o Insolidaris Sense Fronteres, i em pregunta "tens un minut?".
Si que tinc un minut -normalment- però no comparteixo gens que aquestes organitzacions utilitin estratègies proselitistes invasives per captar fons, socis o elquesigui. No em semblaria malament que instal·lessin un petit un xiringuito al carrer, al qual qualsevol vianant s'hi pogués acostar VOLUNTARIAMENT. Però no, el que fan és posar-se al mig del teu pas i t'obliguen a donar-los llargues, la qual cosa em fa sentir insolidari, egoista i, fins i tot, mentider, perquè involuntariament em surt un "no, merci, ja sóc soci", cosa que podria ser certa en el cas d'Insolidaris Sense Fronteres, però no en el de les altres ONG esmentades.
Activitats com aquesta, o la que he comentat anteriorment del DNI (veure entrada del 13/11/07), formen part d'aquesta invasió constant de la intimitat de la qual som víctimes innocents cada sant dia de la nostra miserable vida. Espero que el Déu de torn em perdoni algun dia per ser tan egoista i no voler "ser informat" de l'enorme ventall de causes solidaries existents.
Però les ONGs no són les úniques entitats que utilitzen aquest mètode. Suposo que tothom ha passejat algun dia per algun centre comercial tipus Glòries... No us fan pena els pobres xavals que fan de comercials del RACC o Bankinter, o qualsevol d'aquestes empreses que instal·len els oficines de captació de clients als centres comercials. Perquè els d'Insolidaris Sense Fronteres ho fan voluntàriament, perquè creuen en la causa, però aquests pobres nois i noies del RACC, que deuen cobrar bona part del seu sou en comissions per vendes, per a ells és una qüestió de supervivència. Perdoneu que passi de vosaltres... no tinc cap "cuenta naranja" ni la tindré mai (i menys si me l'intenteu vendre quan vaig a comprar vi barat al Carrefour per emborratxarme de solitud)... i quedaria lleig d'especificar-vos per on es pot fotre la vostra empresa la seva immillorable assegurança dental... SÍ QUE TINC UN MINUT, però m'agradaria poder caminar pel carrer lliurement, sense haver de donar-li llargues a ningú, sense haver de disculpar-me per no voler ser soci de Greenpeace mentre el planeta s'escalfa. Quan em torni a trobar amb el tiu d'Insolidaris Sense Fronteres, m'hi apunto.

New Jersey from New York

NEU YORK

I després d'un mes de treva...

PER QUÈ NO MOLA LA CUINA AMERICANA?

Ha costat. Innocent de mi, vaig pensar que trobar pis a NY tampoc seria tan tan tan complicat... i efectivament, complicat no ho és. Però has de tenir una paciència de sant (o un pressupost digne del vaticà). D'entrada has de canviar la teva estructura mental, perquè el seu concepte de pis no és el mateix que el nostre. De fet, m'atreviria a dir que la "cuina americana" es va inventar a Manhattan perquè els va resultar impossible encabir una cuina separada en espais tan reduits. Així va néixer la fusió entre la cuina i el menjador. La següent víctima de la liposucció espaial progressiva va ser aquell quartet que nosaltres tenim i on s'hi posa la rentadora-secadora i una finestra que dona al celobert i on acostumem a estendre roba. Això va donar lloc a una estesa de bugaderies regentades (normalment) per asiàtics, o bé una bugaderia comunitària per tota la comunitat de veïns al "basement" de l'edifici. De tot això en podrien sorgir un seguit d'investigacions sociològiques absurdes que, probablement, ens portaríen a les següents conclusions:
1) L'extraordinària oferta de menjar "take away" a la ciutat té l'origen en la manca d'una cuina com Déu mana a les llars.
2) La cuina americana (en el sentit gastronòmic) és una kk per l'absència d'espais domèstics d'experimentació.
3) Els novaiorquesos, generalment, renten els draps bruts fora de casa.

I posats a fer, un parell de conclusions més de caire personal:
4) M'haurien de donar crèdits extres a la universitat per haver trobat un pis decent en menys de tres setmanes de recerca.
5) La desesperació humana augmenta proporcionalment al nombre de pisos visitats i els teus estandards de qualitat cauen de forma inversament proporcional.

ART PER UN TUBE!!

D'acord que a NY del metro se'n diu "subway", però si aquesta exposició estigués a Londres, on el metro s'anomena "tube", el titular hauria estat insuperable!
Resulta que divendres em vaig passar tot el dia amunt i avall amb el subway, en el marc de la meva infructuosa recerca de vivenda temporal. Una de les estacions per on vaig passar més vegades és la de la 14th amb la 8th on es creuen la línia A,C,E i la L. Afortunadament em vaig haver d'esperar una estona a l'estació, cosa que em va permetre prestar atenció a unes increibles escultures que estan repartides per l'andana.
L'escultura és una de les expressions artístiques que tradicionalment menys m'ha interessat, probablement perquè l'associo a l'època clàssica, a les venus, al David, a la columna trajana... que, sincerament, em diuen ben poca cosa. Però de tant en tant, et trobes amb alguna escultura que et crida l'atenció. Em va passar amb Chillida, Fernando Botero i, ara, amb Tom Otterness. Si tens temps, fes una ullada a la web d'aquest artista. Acollonant!!

New Year, New York

És difícil sentir-se extranger en una ciutat on hi ha representades totes les nacionalitats. Potser per això la seu de la ONU està a NY...
Amigues, amics,... he trigat una mica a donar senyals de vida, però estic bé. Us trobo a faltar perquè podríem dir que encara no conec a ningú, més enllà del meu company de pis (un personatge bastaaaaant curiós que coneixiereu més avall). Fa uns dies va arribar a la ciutat la Gemma, una companya de classe que fa l'exchange a la mateixa universitat que jo, la qual cosa m'ha abstret de la solitud dels primers dies. Però solitud no és sinònim d'avorriment, perquè com tota gran ciutat, a NY és impossible avorrir-se, i molt menys, quan acabes d'arribar-hi.

Durant aquestes dues setmanes m'he didicat a recórrer els barris de Manhattan, a la recerca del que més s'adaptés a l'experiència que tinc ganes de viure. Des de l'Upper West Side, que és on estic ara (ubicat al costat oest del Central Park), fins a Chinatown, passant per Soho, Lower East side, Midtown, Hells Kitchen (bonic nom per un barri)... i el que més m'ha agradat fins ara: West Village. Pel que m'han dit, West Village és un barri on les protagonistes de Sexo en Nueva York hi fan bastanta vida... i no m'extranya. WV és un petit poblet dintre de Nova York. Si ho traduïm a la manera barcelonina, seria un mix entre Gràcia (per l'ambient friendly) i el Born (pels restaurants, les botiguetes...), però format petits blocs de vivendes de 4 pisos, que ells anomen brownstone (perquè son d'obravista de totxo marronós) i també townhoses, que tendeixen a ser una miqueta més elegants. Aquest tipus de cases no són patrimoni d'aquest barri ni, de fet, tampoc dels EUA, però a West Village hi prodominen per sobre dels grans edificis de vivendes i oficines que caracteritzen NY. La zona del Village (ja sigui a l'est, a Grenwich o a l'oest) és la que he escollit per viure, tot i que de moment, encara no he aconseguit trobar-hi un apartament que encaixi en el meu pressupost.

A part de patejar-me la city, també he sortit força i he pogut conèixer -de la mà del Shantanu, el company de pis- alguns dels locals més exclusius de la ciutat, clubs absolutament espectaculars on no he tingut cullons de demanar ni aigua de l'aixeta, per por d'arruinar-me. L'experiència de visitar aquests locals és molt recomanable, perquè fa molta gràcia veure les maneres dels pijos novaiorquesos, que poden gastar-se entre $100 i $2000 (o més!!) en una nit (entre rondes, propines, drogues, limusines, vestits, joies...). La meva mentalitat catalana i estalviadora m'ha obligat a respirar profundament deu vegades abans d'entrar a cadascun d'aquests antrus luxurientus... és too much! I joder, que la gent aquesta estan tots boníssims i boníssimes, bronzejats (en sol artificial), esculpits (en gimnasos i quiròfans), vestits (per Gucci, Ralph Lauren, Donna Karan), i recolzats per una American Express Negra, que es veu que és lo más!) . Total, que jo empolainat amb un tallat de cabell de barber de barri, vestit amb roba més barata que la copa que s'estan prenent... cantava com una ballarina amb xiruques. Però el moment màgic arriba quan li dius a algun d'aquests superguais que ets de Barcelona. Com si els ho haguessin ensenyat a l'escola, tots diuen Ohhh!! Wonderful!! It's one of my favourite cities!! I've been there! Awesome!! I would like to live there!!! I a tu se't queda cara de tonto perquè acabes d'instalar-te a NY des de Barcelona. Com diuen els Pets a la tornada d'aquella cançó <<és tan cert, que ningú es conforma amb el que té...>>.

A part de sortir per locals pijos, també he pogut conèixer els millors locals gays de la ciutat, evidentment, acompanyat pel meu inseparble company de pis, en Shan (que no pel que m'ha dit, no és família de'n Shin). Com ja sabeu, jo sóc straight, paraula que he hagut d'aprendre per poder sortir viu d'aquests locals, per tant el no-straight de la casa és... ell, esclar. I com que el Shan s'ha converitit en el meu guia (o gaya), al final et dóna la sensació que lo realment difícil a NY és trobar algun local que no sigui gay. S'ha de reconèixer que els locals d'ambient, acostumen a estar molt bé (decoració, animació, música...). Diuen els newyorkers que NY és una ciutat molt gay en general i segons les seves estimacions extraoficials el 40% dels seus habitants ho són. Jo no crec que sigui tant, però és la seva paraula contra la meva i a jutjar per l'experiència que he tingut fins ara... sembla que ho sigui el 100%!!

Així que un dia vaig decidir sortir sol i anar a un local on poder escoltar grups desconeguts en viu. High level, tu. En això si que ens dónen deumil patades. Per experiència pròpia sé que a BCN costa un culló trobar locals per tocar, però també per poder escoltar bons músics amb futur prometedor. A NY hi ha molts locals on programen música en directe i com que hi ha tants músics disposats a tocar, el que fan els locals és programar un artista per hora, entre les 6pm i les 12pm. És a dir, que et pots apalancar en una taula i veure 6 músics diferents en un vespre, tots de bastant nivell, estils variats... Aquell dia vaig tenir oportunitat de xerrar un ratet (uns 2' com a molt) amb una de les cantautores que van passar pel local. Es diu Kailin Garrity i és un mix entre la Sherill Crow i la Norah Jones. Tot i que la seves lletres són una mica simpletes (com les de la majoria d'artistes nord-americans), s'ha de reconèixer que la tia s'ho curra molt i a part de cantar de meravella, toca la guitarra molt decentment i té un directe proper i entranyable. No faré cap comentari sobre lo tremenda que està (no ho puc evitar!).

I res, com que és la primera entrada que publico sobre NY, m'he enrrollat un molt, però tranquils que les properes seran mooolt més curtes i audiovisuals.

Com diuen aquí: Regards and take care!